“L’esperit de superació ens fa a tots iguals”
La pràctica de l’esport és saludable i
recomanable per a tots els éssers humans però en especial als que pateixen una
discapacitat física, ja que afavoreix al seu desenvolupament i evita que
arribin a portar una vida sedentària. Com a educadores socials creiem necessari
promoure
les activitats esportives per millorar el nivell de socialització i de
pertinença a un grup d’aquest col·lectiu; un espai on no es sentin exclosos, on
tots disposin de les mateixes condicions i treballin en equip per a un objectiu
comú. Es tracta d’aconseguir una igualtat d’oportunitats i de recursos per a
tothom, perquè realment, per a ells/es és una experiència molt
beneficiosa i motivadora.
A principis d’aquest any, TV3 va emetre
el documental d’en “Soufian, el nen que volia volar”, que forma
part de la campanya de la Fundació del F.C.B.: “Som el que fem, som el que ens
proposem”. Pretén sensibilitzar la societat respecte les persones amb
discapacitats físiques, per tal de fomentar una bona tasca en l’esport inclusiu
d’aquest col·lectiu. És evident, que l’impacte mediàtic que
genera una entitat com el Barça o bé els actors d’una sèrie de televisió, fa
que els propòsits d’aquestes campanyes s’assoleixin de manera satisfactòria i
que arribin a gairebé tot el públic. En relació amb aquests projectes que tenen
l’objectiu de millorar la qualitat de vida d’aquestes persones, d’ençà uns anys
aquí a través de les xarxes socials se’n estan duent a
terme molts que impliquen a la resta de la societat, sense haver de comptar amb
la col·laboració de personatges públics.
En aquest cas, el testimoni en primera
persona d’un nen d’onze anys que pateix una malaltia degenerativa, la síndrome de Laurin- Sandrow, encara fa que el relat
quedi més impregnat en la memòria de la gent perquè toca la fibra emocional. L’esperit
de superació que demostra en Soufian és immens, pràctica natació
i bàsquet amb cadira de rodes i les pròtesis que porta a les cames. És un gran exemple
per a tothom, n’hauríem d’aprendre de la seva lluita en el dia a dia,
amb els obstacles que supera, però sempre amb un somriure a la boca i un
positivisme que s’encomana.
La primera vegada que vaig veure aquest reportatge va ser juntament amb la meva família, a casa, després de sopar. Realment és un reportatge impactant, però alhora emotiu i amb una quantitat de missatges increïbles per a la població.
ResponEliminaPot ser si que com ve diu l’article, aquest reportatge va arribar molt més al públic gràcies al fet de que apareixia en Messi i altres jugadors del Barça, uns referents molt importants per a la societat catalana en aquests moments, però sincerament, crec que encara que en aquest reportatge no hi haguessin sortit aquest líders futbolístics, hauria arribat a la gent de totes formes, perquè actualment s’estan realitzant moltes tasques de conscienciació als barris, pobles, ciutats... d’arreu de Catalunya i per tant la gent cada vegada troba més propers temes com ara: les persones amb discapacitat.
Per altre part, m’agradaria ressaltar un fet que s’esmenta a l’article, que és: l’esperit de superació d’en Soufian i l’exemple que aquest nen ens dona a tots plegats. Si tots fóssim com aquest noi, amb aquest esperit de superació tant gran, potser estaríem en una altre situació econòmica i mundial molt diferent a la que estem ara. I per finalitzar aquest comentari, m’agradaria esmentar una frase que diu en Soufian en el reportatge: QUI VOL, POT.