Vídeo editat

Inclusió plena a les escoles

Una de les principals problemàtiques que preocupen avui en dia als professionals de l’educació, és l’augment dels nivells d’absència escolar i d’abandó prematur que es donen actualment a la nostra societat. Com molt bé mostra INCLUD-ED, un Projecte Integrat del Programa Marc de la Comissió Europea realitzat per la UB, és estrictament necessari l’estudi de les estratègies d’interacció entre els centres escolars, els agents i les polítiques educatives, per tal de millorar el rendiment i el nivell de formació dels alumnes en situació de vulnerabilitat. Només així podrem allunyar-los de la marginalitat i aconseguir una plena cohesió social.

La inclusió en l’àmbit educatiu representa, no tan sols parlar d’un ensenyament públic i de qualitat per a tothom, sinó que es tracta de dur a terme projectes i accions per tal de combatre les desigualtats dins les aules. És a dir, una real equitat d’oportunitats i recursos per poder oferir l’atenció personalitzada que necessiten els individus dels col·lectius més vulnerables. Paulo Freire, l’any 1999 en el seu llibre “La educación en la Ciudad”, ja posava èmfasi en la importància que els alumnes es sentin ben acollits a les escoles i que siguin respectats en tots els aspectes, tant els que fan referència als seus processos d'aprenentatge com a la seva identitat cultural. Amb paraules seves: “Respecte pel seu llenguatge, la seva pronúncia, la seva sintaxi, la seva semàntica. Respecte per la seva cultura, per la seva identitat cultural, que ho és també de classe”.

Finalment, considero oportú remarcar la importància de la col·laboració entre els professionals de les institucions i les famílies en tots els àmbits educatius. Tot i que és cert que existeixen diferents maneres d’implicació per part dels pares en l’ensenyament que reben els seus fills/es, com educadores socials hem de potenciar la comunicació i la proximitat entre ambdues parts. Els principals beneficiats són els infants i joves, seguits de la resta de la societat.

“L’esperit de superació ens fa a tots iguals”

“L’esperit de superació ens fa a tots iguals”

La pràctica de l’esport és saludable i recomanable per a tots els éssers humans però en especial als que pateixen una discapacitat física, ja que afavoreix al seu desenvolupament i evita que arribin a portar una vida sedentària. Com a educadores socials creiem necessari promoure les activitats esportives per millorar el nivell de socialització i de pertinença a un grup d’aquest col·lectiu; un espai on no es sentin exclosos, on tots disposin de les mateixes condicions i treballin en equip per a un objectiu comú. Es tracta d’aconseguir una igualtat d’oportunitats i de recursos per a tothom, perquè realment, per a ells/es és una experiència molt beneficiosa i motivadora.

A principis d’aquest any, TV3 va emetre el documental d’en “Soufian, el nen que volia volar”, que forma part de la campanya de la Fundació del F.C.B.: “Som el que fem, som el que ens proposem”. Pretén sensibilitzar la societat respecte les persones amb discapacitats físiques, per tal de fomentar una bona tasca en l’esport inclusiu d’aquest col·lectiu. És evident, que l’impacte mediàtic que genera una entitat com el Barça o bé els actors d’una sèrie de televisió, fa que els propòsits d’aquestes campanyes s’assoleixin de manera satisfactòria i que arribin a gairebé tot el públic. En relació amb aquests projectes que tenen l’objectiu de millorar la qualitat de vida d’aquestes persones, d’ençà uns anys aquí a través de les xarxes socials se’n estan duent a terme molts que impliquen a la resta de la societat, sense haver de comptar amb la col·laboració de personatges públics.

En aquest cas, el testimoni en primera persona d’un nen d’onze anys que pateix una malaltia degenerativa, la síndrome de Laurin- Sandrow, encara fa que el relat quedi més impregnat en la memòria de la gent perquè toca la fibra emocional. L’esperit de superació que demostra en Soufian és immens, pràctica natació i bàsquet amb cadira de rodes i les pròtesis que porta a les cames. És un gran exemple per a tothom, n’hauríem d’aprendre de la seva lluita en el dia a dia, amb els obstacles que supera, però sempre amb un somriure a la boca i un positivisme que s’encomana.

http://www.tv3.cat/soufian

LES TIC EN PERSONES AMB DISCAPACITATS

Respecte a diferents articles consultats, és obvi que les noves tecnologies són un avantatge alhora d’incorporar d’una forma diferent i actual nous aprenentatges en els infants. Per això, cal potenciar i fomentar les TIC sobretot en col·lectius que es troben amb certes dificultats com pot ser el de persones discapacitades.

En l’actualitat gairebé tots els centres disposen d’aparells tecnològics amb els que s’imparteixen part de les classes, i s’ha demostrat que per a les persones amb deficiències tant psíquiques com físiques són molt efectius, i que a ells mateixos els hi crida més l’atenció, ja que ho veuen com una forma diferent de conèixer l’entorn que els envolta i una forma d’integrar-se en els canvis que es presenten en la societat.

Avui dia, gràcies a enginyers tècnics informàtics i diferents equips multidisciplinaris, s’han posat a l’abast de moltes famílies programes específics per facilitar la comunicació amb persones amb discapacitat, sobretot intel·lectual. Són eines clarament efectives per a la millora de la qualitat de vida i perspectives de futur. Per això, cal contribuir i fer difusió per tal d’aconseguir una conscienciació social i veure les TIC com una via que explora noves possibilitats.

Alguns dels programes especials que estan en funcionament, i els quals volem donar a conèixer són, entre altres:

Pictogram Room o La Habitació dels Pictogrames que són un conjunt de videojocs educatius per treballar diferents àrees del desenvolupament. Azahar, per a Windows,  on trobem un conjunt d’aplicacions que es poden personalitzar i que permeten millorar la comunicació, la planificació de les tasques diàries i gaudir d’activitats d’oci.

Per altra banda, també trobem aplicacions adaptades per a telèfons mòbils amb el sistema operatiu Android i ordinadors amb versions Windows, com ara,  e-Mintza, aquest permet la comunicació de la persona amb discapacitat mitjançant l’ús de tecnologies tàctils i multimèdia. També promou la seva autonomia a partir d’una agenda personalitzada. I l’ Special QR, que dona i facilita l’accés a la informació a persones amb discapacitat a través de diferents codis, aconseguint una interacció amb el seu entorn i augmentant la seva autonomia. 

Aquests programes, entre d’altres, són de caire gratuït, és per això que els posem a l’abast de tothom, per tal de fer-ne difusió entre els lectors de la web.

Altres llocs d'interès respecte aquest article: Discapnet i Associació d’usuaris d’internet

La inclusió dels discapacitats en les escoles ordinàries

Parlar de la inclusió a les escoles, és una qüestió complicada en moltes ocasions. És cert que tothom hauria de tindre el mateix dret a l’educació, segons es recull a la Constitució Espanyola. Però basant-me en aquest article legal estipulat, què puc dir, quan fa anys que aquesta educació sembla que se’ns està descarrilant?

Des de la meva opinió personal, comparteixo la idea que la inclusió pot ser favorable tant per a la persona amb discapacitat, com per a la resta d’alumnes. Per una banda, la persona discapacitada pot trobar-se en un nou entorn on pot adquirir molts aprenentatges nous i beneficiosos pel seu desenvolupament i la seva evolució. Alhora, per al infant que té com a company a una persona discapacitada, pots ensenyar-li a que tots podem conviure junts sigui quina sigui la nostra condició física, psíquica, racial, etc. Es pot dotar a aquest nen, que també es troba en desenvolupament, d'habilitats i capacitats per relacionar-se en diferents situacions i amb diferents individus, evitant que en algun moment futur es pugui arribar a la discriminació i a altres aspectes perjudicials per a la integritat de la persona discapacitada i d’un mateix.

Penso però, que aquesta educació actual que tenim no està en el seu millor moment, i voler donar la benvinguda en una escola ordinària a una persona discapacitada existint, per sort, centres especialitzats per a aquestes, pot ser un fet erroni. En primer lloc, la gran majoria de centres ordinaris no disposen del personal especialitzat amb una formació adient per atendre a aquest col·lectiu, i per altre banda, els alumnes que actualment acull una escola ordinària ja requereixen de manera individual una específica atenció. Molts d’aquests infants presenten necessitats educatives (NEE), però no pas perquè tinguin una discapacitat greu prèviament diagnosticada, sinó per la existència en augment de la falta d’atenció i concentració dels alumnes, el creixent diagnòstic de infants amb hiperactivitat (TDAH), la gran arribada de persones estrangeres o nouvingudes que requereixen en primer lloc l’aprenentatge de la llengua del nou país de residència.

Per finalitzar m'agradaria puntualitzar que el que fan les escoles és integrar, és a dir “incorporar” quelcom que queda “exclòs” d’un cert nucli a altre i no fomenten la inclusió, que segons el meu parer són conceptes molt diferents, ja que la inclusió com a concepte actual ens permet pensar en la diversitat.