Parlar de la inclusió a les escoles, és una qüestió complicada en moltes ocasions. És cert que tothom hauria de tindre el mateix dret a l’educació, segons es recull a la Constitució Espanyola. Però basant-me en aquest article legal estipulat, què puc dir, quan fa anys que aquesta educació sembla que se’ns està descarrilant?
Des de la meva opinió personal, comparteixo la idea que la inclusió pot ser favorable tant per a la persona amb discapacitat, com per a la resta d’alumnes. Per una banda, la persona discapacitada pot trobar-se en un nou entorn on pot adquirir molts aprenentatges nous i beneficiosos pel seu desenvolupament i la seva evolució. Alhora, per al infant que té com a company a una persona discapacitada, pots ensenyar-li a que tots podem conviure junts sigui quina sigui la nostra condició física, psíquica, racial, etc. Es pot dotar a aquest nen, que també es troba en desenvolupament, d'habilitats i capacitats per relacionar-se en diferents situacions i amb diferents individus, evitant que en algun moment futur es pugui arribar a la discriminació i a altres aspectes perjudicials per a la integritat de la persona discapacitada i d’un mateix.
Penso però, que aquesta educació actual que tenim no està en el seu millor moment, i voler donar la benvinguda en una escola ordinària a una persona discapacitada existint, per sort, centres especialitzats per a aquestes, pot ser un fet erroni. En primer lloc, la gran majoria de centres ordinaris no disposen del personal especialitzat amb una formació adient per atendre a aquest col·lectiu, i per altre banda, els alumnes que actualment acull una escola ordinària ja requereixen de manera individual una específica atenció. Molts d’aquests infants presenten necessitats educatives (NEE), però no pas perquè tinguin una discapacitat greu prèviament diagnosticada, sinó per la existència en augment de la falta d’atenció i concentració dels alumnes, el creixent diagnòstic de infants amb hiperactivitat (TDAH), la gran arribada de persones estrangeres o nouvingudes que requereixen en primer lloc l’aprenentatge de la llengua del nou país de residència.
Per finalitzar m'agradaria puntualitzar que el que fan les escoles és integrar, és a dir “incorporar” quelcom que queda “exclòs” d’un cert nucli a altre i no fomenten la inclusió, que segons el meu parer són conceptes molt diferents, ja que la inclusió com a concepte actual ens permet pensar en la diversitat.
Considero oportú, de la mateixa manera que tu, que el fet d'escolaritzar als infants i joves amb discapacitat als mateixos centres educatius que la resta de l'alumnat, fomenta la cohesió social entre tots els membres de la societat. Evidentment, l'ideal de convivència seria que tothom fos acceptat amb les seves condicions personals, tant físiques com psícològiques; però per desgràcia no és així...Com educadora social i ciutadana activa de la meva comunitat, crec necessari potenciar els projectes i accions d'inclusió dels col·lectius de discapacitats, en tots els àmbits de la vida quotidiana. Falta molta empatia per poder ser capaços d'entendre les dificultats i els obstacles, amb els quals diàriament es troben aquests individus.
ResponElimina